 |
| Simbiosi entre l'arbre i els fongs |
La simbiosi (del grec: sin, junts i biosi, manera de viure) és la forma més comuna de vida de la majoria dels fongs superiors. Podríem definir-la com una ajuda mútua, és a dir, es dona una cosa i se’n rep una altra a canvi. En el cas dels fongs s'anomena simbiosi micorrízica, que és la relació d'un fong amb una arrel d'un arbre o planta superior. En aquesta mena de relació el fong rep de la planta l'aliment que necessita i a canvi, li paga fent que la planta obtingui del sòl amb més facilitat l'aigua i les sals minerals que necessita. Això passa perquè l'arrel de la planta en el seu final es ramifica i es divideixen en una mena de filaments. D'aquests filaments depèn directament la planta perquè són els encarregats de prendre del sòl l'aigua i les substàncies minerals. Però a vegades passa que aquests filaments són molt escassos o no són suficients, aleshores és quan els fongs ajuden a la planta. Amb aquesta relació trobem que un determinat fong està associat amb una determinada planta per exemple; el pinetell prefereix els boscos de pins i avets, el rossinyol té preferència pels boscos d’alzines i altres planifolis, cosa que és ben coneguda pels boletaires experts.
Una altra mena de simbiosi és la que observarem als prats, en aquest cas és la relació entre l'herba i el fong. El fong rep de l'herba l'aliment que li manca, però a canvi li subministra nitrogen. Amb el nitrogen es formen nitrats i nitrits que constitueixen uns adobs importants, i el resultat és que l'herba creix amb més força, amb més verdor i es fa més alta. Recordem les famoses "moixerneres", aquelles clapes d'herba més verda que els experts reconeixen a distància, i que sovint amaguen a sota els buscats Moixernons. Però passa que com aquest creixement accelerat ha estat una mica artificial i s'ha forçat el cicle de la seva vida, l'herba envelleix abans d'hora, tornant-se grogosa ben aviat.
FONGS SAPRÒFITS
 |
| Una Psalliota campestris - (Xampinyó de bosc) |
Els fongs sapròfits (del grec: sapros, putrefacte i phyton, planta) són rellevants en quasi tots els medis naturals i artificials. No hi ha matèria orgànica natural que no pugui ser degradada per aquesta mena de fong, on les hifes penetren dins de les estructures de fusta a les que arriba a destruir. Aquests organismes viuen de les deixalles d'altres plantes a les quals arriben a desintegrar. Si és veritat que no aporten cap ajut a la planta superior, tampoc la perjudiquen. En el cas dels arbres acostumen a atacar les parts mortes de la fusta, generalment sense perjudicar la seva part viva, encara que poden minvar la seva capacitat de resistència. Un típic exemple de fong sapròfit n'és l'exquisit xampinyó de bosc (Psalliota campestris), que acostuma a créixer als prats i als terrenys adobats per fems.
En aquest aspecte caldria considerar als fongs sapròfits com uns benefactors, perquè en desintegrar les plantes les fan més atacables per microorganismes, que contribueixen a completar el reciclatge de la matèria inservible, i convertir-la en sals minerals que fertilitzaran la terra.
Al mateix temps com a resultat de les seves activitats sapròfites, són components importants que contribueixen a formar la capa d'humus que cobreix el bosc. Aquesta activitat s'anomena biodegradació. Cal al dir que malgrat tot l’esmentat, que una varietat diminuta d'aquests fongs produeixen el que es coneix per biodeterioració, una característica que ocasiona grans danys en els productes naturals i artificials. Per tal motiu aquests fongs es poden desenvolupar a la llar, trobant un habitacle idoni en habitacions o armaris humits, descomponent pells, teixits, fustes, etc.
FONGS PARÀSITS
Existeixen una sèrie de fongs paràsits (del grec: paràsits, al llarg de i sit menjar) que viuen a cavall d'altres organismes vius, com plantes, animals, insectes i d'altres fongs, als que provoquen greus lesions i que a vegades pot arribar a causar la mort de l'organisme hoste. Quan aquest fong paràsit causa una malaltia comprovada s'anomena patogen. Segons la seva relació amb l'arbre es divideixen en dues classes; paràsits abiotròfics, que són els que es nodreixen de les cèl·lules vives, i paràsits necrotròfits que primer destrueixen la cèl·lula parasitada i posteriorment es nodreix d'aquesta. Algunes espores d'aquests fongs són molt agressives i en el cas dels arbres, aprofiten qualsevol ocasió per infiltrar-se cap dins. La penetració del fong es produeix normalment a través d'una agressió patida a l'escorça, sigui de forma fortuïta (inclemències del temps, animals, insectes, etc.) o provocada per l'home. Un cas ben clar el tenim amb el Ceratocystis ulmi que provoca la coneguda malaltia de l’om holandès o l'Agrocybe aegerita, un fong comestible que ataca principalment als pollancres als quals arriba a consumir a poc a poc.
 |
| Pleurotus ostreatus parasitant un arbre viu |
A més d'aquests fongs esmentats hi ha d'altres de molt diminuts que causen greus lesions en l'atacar òrgans vitals de l'home, i que si no són ben tractades, poden arribar a causar la mort. Tal és el cas de l'Histoplasma capsulatum. La infecció es contrau en aspirar les petites espores contingudes a l'ambient quedant fixades als pulmons, posteriorment es multipliquen, poden arribar a estendre’s per tot el cos.
 |
| Infecció pel fong microscòpic Histoplasma Capsulatum |
Un bon exemple en seria la notícia publicada al diari britànic The observer, en què fa referència a les morts relacionades amb el descobriment de la tomba de Tutankamon. En 1922 Howard Carter descobria la famosa tomba del faraó egipci. Tan sols quatre mesos després moria la primera víctima d'una llista que a poc a poc varen sumar fins a 26 morts misterioses, totes relacionades amb persones que havien penetrat a l’interior de la tomba on es trobava la mòmia.
Tot feia pensar en què des del regne dels difunts, el faraó estava portant a terme una cruel venjança dirigida a qui havia importunat el seu descans, però no ha estat fins a finals de 1993 quan el Dr. Nicolau Paolo, egiptòleg i cap de nefrologia de l'Hospital de Siena, va descobrir que les morts havien estat provocades per un fong tòxic i remenut nascut amb la humitat del recinte, i que encara no s'ha acabat de determinar. El fong totalment aïllat de l'exterior, amb el pas dels segles es va desenvolupar omplint de substàncies tòxiques l'interior de la tomba. Així d'aquesta forma, arqueòlegs, treballadors i tothom que va penetrar a l'interior de l'estanca en el seu principi, en respirar les diminutes espores varen acabar amb una lesió renal mortal. Possiblement, es tractava d'un fong que s'hagués desenvolupat en ambient anaeròbic, perdent els seus efectes letals en ser ventilada l'estanca.