Quan arriba la tardor i comença la temporada de bolets, entre els aficionats boletaires hi ha una pregunta que es formulen sovint: vaig a buscar bolets?, o s’ha de dir vaig a caçar bolets? En realitat tot plegat es tracta d’un malentès com una casa, i ara us explicaré el perquè.
Darrerament, quan es fa referència al fet d’anar a la recerca de bolets, s’utilitza l’expressió “caçar bolets”, que tan popular s’ha fet en els darrers anys, sobretot per la divulgació que han estat objecte els bolets a través de la lletra escrita i en els espais radiats o televisius, com és el cas del popular programa “Caçadors de bolets”, de Televisió de Catalunya, que temporada rere temporada ens han aporrinat amb aquest títol, i que només a fet que crear confusions.
I és que el malentès es produeix fonèticament en pronunciar el verb “Acaçar”. Es tracta d’un verb poc freqüent, però encara vigent entre persones de certa edat de la pagesia d’algunes contrades del Gironès, on aquesta frase encara està en ús a moltes parts del món rural, i on en realitat el seu significat és molt diferent.
Ell verb “Acaçar” pràcticament en desús actualment i que segons Pompeu Fabra vol dir "perseguir insistentment o afanyar-se a obtenir", com per exemple, acaçar espàrrecs, acaçar castanyes, acaçar cargols o acaçar bolets. Els de Barcelona diuen erròniament, que “Els de Girona diuen anar a caçar bolets”, i d’aquí ve el malentès.
És fàcil que quan es pronuncia el verb “acaçar” molts entenguin “anar a caçar”, una definició difícil d’interpretar. Hi ha expressions ben catalanes que fan referència a la cerca del que sigui, com per exemple “vaig a fer quatre espàrrecs” o “vaig a collir cargols”, ambdues acceptables. Així doncs, de la mateixa manera que erròniament es diu “anem a caçar bolets”, hauríem de dir també que “anem a caçar espàrrecs” o “anem a caçar cargols”.
Penso que no està de més fer aquesta puntualització i deixar ben clar l’origen d’aquesta expressió tan poc afortunada, que només fa que crear confusió i malentesos, i que per ignorància o mimetisme es fa servir actualment. En tot cas quan es faci referència al programa televisiu s’hauria de dir “Acaçadors de bolets”.
I és que els bolets no es cacen, la seva recerca és quasi una cerimònia que els boletaires experts coneixen de tota la vida, primer s’han de buscar, després trobar-los i finalment collir-los.
ROVELLÓ BLAU
Lactarius indigo
Aquesta bellesa de color porpra blavós és el Lactarius Indigo, que traspua un làtex de color indi quan el bolet es talla o es trenca, igual com fa el conegut Rovelló comú de les nostres terres, el Lactarius Sanguifluus, que el té de color vinós.
Comparteix la seva tendència a traspuar làtex amb tots els bolets del gènere Lactarius, així com la seva morfologia. El Rovelló blau es troba especialment als boscos de coníferes de l'est d'Amèrica del Nord, a l'est d'Àsia i Amèrica Central. Té la característica que com més blau és el seu color, més fred és l'espècimen. Tot i que pel seu aspecte pot semblar una espècie metzinosa, és comestible i es ven als mercats, Segons diuen, però, el bolet transmet als àpats un color violaci que no estem acostumats a veure, i que a vegades no acaba d'agradar a la vista.
TOCATS DEL BOLET
A Barcelona, pels voltants dels anys cinquanta, es va fer famosa la coneguda frase "Estar tocat del bolet", el seu origen està en el fet que, en aquella època, va aparèixer un tipus de bolet que deien que contenia una substància antibiòtica anomenada Teomicina, capaç de guarir tots els mals. La gent feia cua a ca l'herbolari per comprar te negre per tal d'obtenir el cultiu del bolet, que es criava en una infusió d'aquest te, edulcorat amb sucre, i que donava com a resultat un beuratge força repugnant, però que es consumia amb deliri.
Aquest cultiu no es venia a les farmàcies, sinó que es deia que el bolet per mantenir les seves propietats curatives no es podia vendre. Qui en tenia, n'havia de donar a altres persones de forma gratuïta, i això era fàcil de fer. S'anava alimentant amb te ensucrat, creixia i es dividia, i s'anava formant capes horitzontals l'una sota l'altra, que es podien separar fàcilment.
Qui rebés un tros d'aquell fong, havia de posar-lo a casa seva en les condicions idònies per tal que es pogués reproduir, i així en el futur, poder donar-ne altres trossos a familiars o amics.
La gent generalment el tenien en un recipient de vidre, tapat amb un drap prim per tal que pogués respirar. Era una massa gelatinosa que flotava sobre un líquid marronós. Tothom que es referia a ell li deien "El bolet", però de fet no era cap bolet, sinó una colònia de fongs (llevats) i bacteris que vivien en simbiosi, alimentats pel te negre ensucrat.
Al contrari del que es creia, el suc del cultiu d'aquest bolet no contenia cap antibiòtic miraculós. Només podia produir un petit efecte estimulant a persones molt sensibles, que mai prenien ni te ni cafè.
El bolet va ser tan popular a la Barcelona dels anys cinquanta, que fins i tot li van dedicar una auca de caràcter humorístic: l'auca del bolet.
L'auca acabava dient:
I també, que si això dura, i ningú hi posa cura, molta gent -es veu clar i net- es tocarà del bolet.
ELS BOLETS EN ELS CÒMICS
