Tampoc l’olor, el sabor o l’aspecte dels bolets són detalls definitius per identificar-los. Hi ha bolets que tenen un sabor acre o resinós i d’altres són picants. N’hi ha d’altres de metzinosos que realment tenen una flaire agradable, com és el cas de la Farinera borda (Amanita phalloides) que en cru té una agradable olor de farina fresca i té un sabor agradable, en canvi, és un bolet metzinós mortal.
Es creia que tots aquells bolets que canviaven de color en trencar-los o tallar-los eren dolents, però hi ha algunes espècies del gènere boletus que viren a verd o blau en tocar la seva carn i, per contra, són perfectament comestibles.
També antigament per ignorància, es creia que la comestibilitat dels fongs depenia de certs factors: per exemple, eren bons el que creixien sota les figueres, els pins o les alzines, i eren malignes els que naixien sota els faigs, els bedolls i els xiprers.
Una altra de les creences arrelades era que per saber si els bolets són bons, s’havien de bullir primer amb dos o tres grans d’all, i si aquests es tornaven negrosos, s’havien de desestimar. També deien que en lloc dels alls s’havia de posar una cullereta de plata, amb la seguretat que els bolets tòxics la tornaven negre, cosa que no té cap fonament, ja que la mortal Farinera borda no l’ennegreix i, en canvi, el Rossinyol (Cantharellus cibarius) que és un bolet de reconeguda comestibilitat, sí. Hi ha espècies de bolets que tenen un alt contingut en sofre, per aquest motiu i no per cap altre enfosqueixen els estris de plata.
D’altra banda, i a causa de la seva estructura esponjosa, es considerava que tenien la propietat d’absorbir les substàncies tòxiques presents en l’ambient: els fongs comestibles podien esdevenir tòxics per haver crescut a redós de plantes verinoses, a la vora d’un cau de serps, etc.
La veritat és que les toxines dipositades en el sòl per l’atmosfera contaminada, sobretot de metalls pesants com ara el plom, el cadmi i el mercuri, comencen a constituir un greu problema en determinades zones, especialment per aquelles espècies que creixen en els camins i en els prats (Les Macrolepiota i alguns Agàrics). Aquests fongs tenen la propietat de desenvolupar-se fàcilment sobre sòls porosos, i es nodreixen de les matèries existents en els estrats superficials. Per tant, són els més afectats per aquest tipus de contaminació.
S’ha de pensar que no hi ha cap mètode pel qual popularment es pugui pretendre diferenciar els bolets bons dels que no ho són. L’única consigna vàlida és que si dubtem davant de bolets que desconeixem, ens hem d’abstenir de collir-los.